la primera vegada

2 anys són més que 730 dies

2009-06-09T12:56:00.000-07:00

no puc dir molt, tan sols que ha acabat
i que "me falta corazón"

perdre també és una opció

2009-05-04T11:36:00.000-07:00

He començat a caminar. M’he allunyat de les nenes i ja m’he començat a sentir sola. No he mirat enrere. No sabia que fer. M’envaeix un sentiment força estrany quan em passa això, com na desesperació, una desesperada solitud. I em poso a recordar totes les coses increïbles que m’han passat. Aquest matí, la pell, tu. Com un monstre que s’enganxa dins meu, la soledat em fa voler necessitar companyia. Jo no hi sóc. Algú. T’he trucat i abans de comprovar si hi erets, he penjat. No hi erets. Ha sigut com no parlar amb tu, perquè no hi erets. Sempre que et necessito mai hi ets. Així que m’he allunyat. Adéu. He pujat a l’autobús de les vuit i cinc i estava buit. Els seients conservaven la tapisseria tigrada del migdia, a la una i cinc. Seguia sense haver-hi ningú. Ni tan sols m’he trobat a mi mateixa, perduda, a l’últim seient, allà on ell i jo vam deixar gravat aquella set del nou del dos mil deu que encara no ha arribat. He desitjat que arribes ja. Ja. Perquè no?

El que et vull dir ara es que he arribat a casa, m’he despullat i m’he posat la teva samarreta que fa tant que és aquí i que ni tan sols te’n recordes. He pensat “que trist” però desprès m’he amagat tota sencera dintre la samarreta i només quedava com un bony sobre el llit. Sense tu. M’he posat a plorar i desprès no me’n recordo perquè m’he anestesiat. No vull sentir res.

passat

2009-03-29T13:03:00.000-07:00

Aquests dies de sol recordo quan seiem a la terrassa de casa teva i plovia o feia una mica de ventet. Ens moriem de fred a la butaca per a un, però que sempre acababa seient-me damunt teu perque el cul no se'm quedes glaçat. Les gotes repiquetejaven contra la barana de ferro verd i m'esquitxava els braços en màniga curta. Et fumaves un cigar liat tranquil·lament mentre pasaven els minuts. I erem amics mentre ens aguantavem les ganes, i desprès s'apagaven els llums i tothom marxava, i erem amants. Quedavem tu i jo, i a vegades la teva germana que sempre ens prenia el llit de matrimoni. Desprès sortiem, bebiem, reiem, ens besavem i em donaves la mà. Tota l'estona. Quan arribavem a casa teva de matinada, recordo, si en tenies ganes, fer-te l'amor en silenci. Jo mai havia fet l'amor tan en silenci. A vegades penso que no ho recordo bé o que m'ho invento. Potser cridavem, però no ho sé. Ho he oblidat, o he fet veure que ho oblidava. Moltes vegades no en tenies ganes i pensava que era culpa meva. Espero que no. Jo sempre et tenia ganes.

nada

2009-03-17T14:58:00.000-07:00

- ¿que nos queda?
- queda la vida, ¿no?
- ¿queda o no queda?

temps o rellotge

2009-03-16T03:05:00.001-07:00

últimament tothom fa moltes coses sense voler..

tal qual

2009-03-03T00:45:00.001-08:00

A vegades penso que m’hauria de demanar perdó, perquè m’estic quedant sense paraules. Realment no entenc com puc sobreviure així, sense fer fora res, de dintre. Així, tal qual, vaig fent. Jo no em vull quedar tal qual. Vull més.

2009-02-25T01:08:00.000-08:00

Me encantaría follarte, pero no me quedaré toda la noche.

0

2009-02-11T02:15:00.001-08:00

macagun deu quina putada no?

set

2009-01-07T13:25:00.000-08:00

avui és com diumenge però pitjor.

19-12-08

2008-12-21T14:13:00.000-08:00

I ara callo. Tanco els ulls i escolto com se t’accelera la respiració. Encara que ni tan sols siguis aquí. Noto com t’acostes a la meva boca i se’ns barregen els alés. Les emocions se’m desborden i no puc lluitar contra la meva voluntat, així que obro els ulls, em vull deixar emportar pel teu compàs. No hi ets, però m’atrapes. Tanco els ulls, altre cop. M’atropella la teva respiració rebotant dins del meu cap i deixo que voli la meva imaginació. Vine.

desprès

2008-12-04T13:58:00.000-08:00

Recordo el teu orgasme i se’m concentra una espècie de dolor a l’estomac que fa mal. Es com de nervis. Sensacions que en el moment no sento. Com totes les mentides. Perquè en el moment en que et tinc a cap mil·límetre, esbufegant-me a l’orella, no les recordo?

calla

2008-12-04T02:04:00.001-08:00

quin soroll, no sento res.

que?

2008-11-25T13:10:00.000-08:00

No se que em passa. Estic contenta. Tinc ganes de plorar. No hi ets. Hi ets. No et vull. Et vull. Vine. Marxa. Queda’t. Espera’m. Viu. Viu-me. Fes-me fora. No em deixis. Merda. Estic fins als putos collons d’aquesta sensació. Perquè tu no ets només per mi i mai ho seràs. En realitat no vull que ho siguis, així que no m’ho tornis a dir. Calla. Em sents? Em sents?! No em sents. No et sento. No ens escoltem. No m’escolto. I no sé que vull, i tu que vols? Que vols? Que vols? Em vols? Et vull. Merda. Ho veus? Calla. Vine. Ves-te’n. Vull deixar de sentir o sentir i que siguis normal i que em miris només a mi i prou i que tot sigui més fàcil perquè m’estic enamorant de tu i això és pitjor que el suïcidi. Com s’atura això? M’estic ofegant.

6:30

2008-11-16T10:21:00.000-08:00

- Ostres quin fred.
- Doncs no ho sembla.

millor o pitjor

2008-11-11T14:03:00.000-08:00

- Fa més d'un any que no m’enamoro, saps què vull dir? Em refereixo a allò que en diuen "ENAMORAR-SE" amb majúscules.
- Millor, tia, no ho facis.

8:13

2008-11-10T01:03:00.000-08:00

Donaria el que fos per arribar cada dia a casa a les 8:13, desprès d’aproximadament dues hores d’haver-me llevat, i entrar a la meva habitació, despullar-me, posar-me tan sols la part de dalt del pijama, que trobaria tirada pel terra, i introduir-me sota els llençols. Trobar-te al racó de la paret, preparada per abraçar-te per darrera i sentir-te ronronejar mentre et faig un peto a la nuca i em dius fluixet “ai, tens els peus glaçats”, i les cames, i la panxa, dir-te jo i llavors apropar-me més a tu, per rebre la teva calor, i quedar-me així, atrapada, encaixada amb el teu cos. Essent completament una, mentre ens va tornant la son.

divendres

2008-11-07T12:47:00.001-08:00

- És raro, no?
- El què?
- Voler esperar a algú.

res

2008-11-05T14:09:00.000-08:00

A tu et sembla graciós? A mi no. Gens. Si, crec que si que he plorat per tot això, una mica, no ho recordo. Ni vull evocar-ho, ni tan sols vull saber-ho. Hi ets però no hi ets. No ho sé, sona estrany però és així, ets en mi, en cada tros de pell però per tu no és igual per molt que diguis mil coses. Val, d’acord, tu no saps estimar, no et pots enamorar de mi, no ho faràs, però es que jo he d’estar molt boja per fer-ho. Si, seria com suïcidar-me, cert, enamorar-me de tu seria l’anul·lació de mi mateixa, la meva pròpia mort personal. Si, esta clar, jo ho veig clar, però m’agrada jugar. M’encanta jugar, però això no vol dir que no tingui sentiments, i no, no em sembla pas graciós el que m’has dit. Tu fas el que et dóna la real gana i jo no en sé. Jo no sé fer res sense pensar mínimament, una mica, encara que sigui poc, en tu. I tu no. I desprès em dius que blablablablabla, que més dóna, no? En realitat és igual el que diguis, perquè dius massa coses i obres la boca sense parar i la majoria de vegades és per dir mentides. Tot i així, no, no em sembla graciós que em diguis que ahir mentre te’l follaves, a qui? ni idea, a qui fos, mentre te’l feies, potser mentre te'l feies com i on ho vem fer nosaltres, si, merda, mentre el que fos i amb qui fos, en ple orgasme se t’escapes el meu nom. Sincerament no, no m’ha semblat graciós i ni tan sols m’he rigut per no plorar. Esta clar, però no en tens ni idea. Només vull que siguis normal o que desapareguis.

dilluns

2008-11-03T12:38:00.001-08:00

No vaig plorar quan era allà entre els seus braços, davant del món sencer, cridant per la finestra en plena nit, en blanc i negre; ni quan érem en aquell sofà borratxes i despullades; ni quan passaven les hores, com sempre, sense demanar permís; ni quan en quedaven poques perquè jo hagués de marxar; ni quan ja no en quedava ni una sencera i els minuts ja s’arrastraven i sortíem de casa molt abans i jo baixava les escales mecàniques set minuts abans de que sortís el tren, per no allargar el comiat. I tampoc ploro ara que no la tinc, que no sé si la tornaré a tenir, que no la sento, que no m’atreveixo a posar la roba per rentar per si marxa la seva olor, que m’estic oblidant ja del seu tacte, dels seus ulls, de la seva boca, no ploro ara que ja no hi es. I això em fa tenir la sensació de que, en realitat, m’estic tornant insensible a viure, a la vida.

avui

2008-10-29T03:17:00.000-07:00

He arribat a casa a les 08:38 i m’ha acostat molt trobar la clau. Mentre em descalçava les sabates xopes a l’entrada, m’he sentit com les noies d’alguna d’aquelles pel•lícules que entren a casa baldades, un matí plujós, desprès d’una nit increïble, però sense nit increïble. Tenia la vora dels pantalons texans feta un bassal, així que me’ls he anat traient per les escales com si algú m’estigues esperant dins del llit. Evidentment, quan he obert la porta i he deixat les coses que duia amb mi (paraigües, bossa, jaqueta, etc), no hi havia ningú. De seguida he trobat els pantalons del pijama rebregats sobre el llit desfet i he seguit pujant escales mentre me’ls posava. Quan he arribat a dalt de tot m’he assegut davant del vidre de la terrassa pensant que tant de bo fos diumenge.

cafè

2008-10-28T00:25:00.000-07:00

- Les teves mentides tenen gusta a cafè amb llet.
- No sóc una mentidera.
- Ja ho sé.

calla

2008-10-19T12:27:00.000-07:00

Em fan mal les paraules que no dius.

dilluns

2008-10-13T12:47:00.001-07:00

de cop, et dones conta que t'has quedat sense vida i ja no saps que collons és el que estàs vivint.

diumenge

2008-10-05T09:30:00.001-07:00

avui és una d'aquelles tardes en les que tot passa depressa,
fins i tot el que et va passar ahir.

XV

2008-10-05T08:23:00.000-07:00

si,
prou.

XIV

2008-10-03T01:05:00.000-07:00

doncs
no hi som
i prou.

XIII

2008-09-28T13:38:00.001-07:00

i si
tornem
i no hi som?

XII

2008-09-24T14:01:00.000-07:00

potser no
tornarem,
mai més,
tu
i jo.

XI

2008-09-21T09:46:00.000-07:00

i ara no
sóc.

X

2008-09-19T12:30:00.000-07:00

no,
no tornaràs.

IX

2008-09-18T12:35:00.000-07:00

no, no hi ets
tampoc vindràs
ni tornaràs.

VIII

2008-09-17T13:35:00.001-07:00

surts de casa,
tornaràs?
no ho sé.

VII

2008-09-17T02:05:00.000-07:00

he caigut.

VI

2008-09-16T13:53:00.000-07:00

diria que
ja ha passat.

V

2008-09-08T10:34:00.000-07:00

i si passa, doncs,
passa
i prou.

2008-09-05T11:18:00.000-07:00

Quan vaig sortir d’aquell pis, just en el moment en el que creuava la porta, quan ja havia sortit de l’ascensor i el formigueig que em provoca havia cessat, en aquell instant de mitja tarda de diumenge d’estiu, me’n vaig donar. Alguna cosa acabava. Si, a vegades, no sabem el què, notem que alguna cosa acaba. De cop. No em vaig angoixar, però tampoc em vaig quedar pas tranquil•la. Desprès d’aquell dia i mig tancats a casa, del sofà al llit, del llit al sofà, els dos, l’un a l’altre, fent res de res, alguna cosa havia d’acabar, no? No se dir el què, però mentre caminava per aquells carrerons, a voltes desconeguts, però prou coneguts com per a saber cap a on m’havia de dirigir, vaig sentir un sentiment conegut, que ja havia sentit abans, alguna vegada, semblant a la por, i que no sabria pas descriure. Alguna cosa semblant a “por amb soledat”. I vaig pensar en que venien temps difícils (i no m’equivocava pas del tot), temps llunyans, lents, i que m’havia emmerdat d’amor fins al coll i “ara ves a saber tu com collons me’n ensurt-ho jo d’aquesta”. Un cop pujada al tren no vaig poder evitar tenir ganes de plorar, un sentiment estrany, de tristesa, s’apoderava de mi, lentament, però la meva cuirassa no em va permetre plorar. Ara, no se pas si tinc molt clar que és el que he de fer. He plorat molt, des de llavors i sé que no he d’oblidar tot el que vaig aprendre. Que he de pensar en el present, aprofitar el que tinc, el que em va venint, a poc a poc, dia a dia, a cada instant. Omplir-me amb aquestes petites coses que tant sé valorar quan les grans no apareixen. Però es que jo tenia una cosa gran, grandiosa, enorme, tridimensional, increïblement gran i plena, que creixia, i va seguir creixent durant dies, dintre meu, i era a punt de desaparèixer. A punt de volar. Una cosa enorme, que per molt que dintre meu creixes, es va quedar en aquell pis de Barcelona, tancat entre les trenta mil parets de cada habitació amb les finestres obertes. De bat a bat.

IV

2008-09-03T14:22:00.001-07:00

em fa mal,
cauré.

III

2008-09-02T02:11:00.000-07:00

els nostres silencis no diràn res
encara que deixem de callar.

làmpares velles, pots i paelles

2008-09-01T10:19:00.000-07:00

com vols que no tingui fred si el món em sembla de gel?

II

2008-08-31T08:08:00.000-07:00

llavors, que farem?
esperar.
i quan s'acabi?
continuarem esperant,
ja ho saps.

zero

2008-08-30T06:27:00.000-07:00

si abans ja era tard, ara que és? tardíssim? pot ser.

hores

2008-07-31T06:34:00.000-07:00

fugir. un mes. adéu.

-3

2008-07-28T07:07:00.000-07:00

i res.

dies i nits de guerra i d'amor

2008-07-25T08:57:00.000-07:00

-M'has trucat... ha passat res?
-Només volia dir-te “nosaltres”.

quin breu silenci

2008-07-23T13:47:00.000-07:00

Hi ha nits en que t’envaeix aquella estranya sensació de soledat interior i no tenir a ningú aquí dintre teu amb tu i necessitar a algú. Una sensació que sempre t’ha empentat a trucar a algú per oblidar-la, però aquest cop no ho has fet. No. Aquest cop has notat (o decidit) que duraria poc. Durant els breus segons que ha durat t’has vist parlant-te en veu baixa, repetint-te a tu mateixa “no la suporto, no la suporto, no la suporto” i quan ja començaves gemegar, has pensat “no, no estic disposada a passar amb ella tota la nit”, així que has tancat fort els ulls i t’has destapat i t’has aixecat i has dit “prou”, com fent-la fora del teu llit, com si fos algú amb qui no vols dormir. Quan et tornes a tapar creus, juraries, que ha marxat, però en realitat (i ho saps) comença ja a formar part de tu i, de tant en tant, surt més enfora i et pinça el cor, t’estreny la pell, et pessiga la sang i et fa mal viure, respirar, sentir, morir, callar, parlar, somiar. I tu. Tu on ets?

I

2008-07-20T13:26:00.000-07:00

m'agrada quan el món s'acaba
i tu no.

de baixada

2008-07-15T14:29:00.000-07:00

punt

2008-07-15T13:44:00.000-07:00

Decidit. Moriré per tornar a Viure. Però, quan? Jo ja no puc més.

res de res és massa

2008-07-14T14:17:00.000-07:00

Avui no sopes? No. I et prens un got de llet ben fresquet i t’enganyes i et penses que això és menjar. Al pati fa fred, més que entre les mans. I estrenys el got entre els dits, una bona amarga dosi de nostàlgia (gola avall). De fet, ja saps com van aquestes coses i aquestes nits tant lentes i tant tristes. I això que encara ets a casa, i dic encara perquè marxaràs. I et fa por marxar, i et fa por la distancia. Et fan por els finals (si, seguits d’inicis, continuats (i acabats) per finals). Quina puta merda això de viure, i tenir por, i estar amb tu sense tu i no estar i caure i callar i aixecar-te i, on ets? Perquè, saps? T’enyoro més del que em pensava.

velocitat

2008-07-14T06:33:00.000-07:00

En realitat la vida passa tant depressa que no ens adonem, de que s’acaba, de que es pot acabar, per molt que sembli que alguna cosa comença. On hi ha un inici també hi ha un final, i a mi això se m’oblida.

M’angoixo. M’havia oblidat de tantes coses. Si, m’angoixen els finals. Però, ¿que acaba? Tot. Res no dura gaire.

21:05

2008-07-09T12:05:00.000-07:00

Depressa. Depressa. Depressa. Que s'acaba.

12:37

2008-07-07T03:37:00.000-07:00

I al final, t’acabes el cigar ara perquè no tens res més a fer. M’hauré quedat sense vida?

voltes

2008-07-07T03:09:00.000-07:00

En realitat la vida passa tant ràpid que no pots evitar córrer rere d’ella. De cop i volta caus, no saps com. Caus i caus. I en una altra volta puges. Puges i puges. Tot el que puja baixa, no? Si. No saps perquè, donant voltes per la casa un dilluns matiner, sense saber que fer, surts al terrat i et ve de gust un cigar i te’l fas, i aspires un parell de bocanades de fum, i l’apagues. No es que no en vulguis més, es que te’l guardes. Per desprès de dinar, per abans de berenar, per si de cas. Perquè la vida va molt depressa, saps? I si ens l’acabem, si ens l’acabem ja no en quedarà més.

voler és insuficient, s'ha de poder

2008-07-06T12:33:00.000-07:00

I em fa mal el coll d’aguantar-me l’aire. Per molt que faci calor, se’m refreda el cap i tot es com un congelador. Al meu voltant. No trobes la sortida. Ni d’aquí fora, ni d’aquí dintre. I et pesen els ulls (no les parpelles). I no saps el què. Que de què? Què vols fer? Saps, voldria sortir d’aquí,
però ja és tard. Ara és tard. I ara és tard. Ho sabem, però no ens n’adonem. Ara és tard. I ja mai més. Així que decideixes aguantar-te l’aire, per si de cas s’ofeguen d’una vegada ja les paraules (i deixen de fer l’amor mentre tu
mires).

ho sento,

2008-07-06T11:12:00.000-07:00

ara és tard