2 anys són més que 730 dies

no puc dir molt, tan sols que ha acabat
i que "me falta corazón"

perdre també és una opció

He començat a caminar. M’he allunyat de les nenes i ja m’he començat a sentir sola. No he mirat enrere. No sabia que fer. M’envaeix un sentiment força estrany quan em passa això, com na desesperació, una desesperada solitud. I em poso a recordar totes les coses increïbles que m’han passat. Aquest matí, la pell, tu. Com un monstre que s’enganxa dins meu, la soledat em fa voler necessitar companyia. Jo no hi sóc. Algú. T’he trucat i abans de comprovar si hi erets, he penjat. No hi erets. Ha sigut com no parlar amb tu, perquè no hi erets. Sempre que et necessito mai hi ets. Així que m’he allunyat. Adéu. He pujat a l’autobús de les vuit i cinc i estava buit. Els seients conservaven la tapisseria tigrada del migdia, a la una i cinc. Seguia sense haver-hi ningú. Ni tan sols m’he trobat a mi mateixa, perduda, a l’últim seient, allà on ell i jo vam deixar gravat aquella set del nou del dos mil deu que encara no ha arribat. He desitjat que arribes ja. Ja. Perquè no?

El que et vull dir ara es que he arribat a casa, m’he despullat i m’he posat la teva samarreta que fa tant que és aquí i que ni tan sols te’n recordes. He pensat “que trist” però desprès m’he amagat tota sencera dintre la samarreta i només quedava com un bony sobre el llit. Sense tu. M’he posat a plorar i desprès no me’n recordo perquè m’he anestesiat. No vull sentir res.

passat

Aquests dies de sol recordo quan seiem a la terrassa de casa teva i plovia o feia una mica de ventet. Ens moriem de fred a la butaca per a un, però que sempre acababa seient-me damunt teu perque el cul no se'm quedes glaçat. Les gotes repiquetejaven contra la barana de ferro verd i m'esquitxava els braços en màniga curta. Et fumaves un cigar liat tranquil·lament mentre pasaven els minuts. I erem amics mentre ens aguantavem les ganes, i desprès s'apagaven els llums i tothom marxava, i erem amants. Quedavem tu i jo, i a vegades la teva germana que sempre ens prenia el llit de matrimoni. Desprès sortiem, bebiem, reiem, ens besavem i em donaves la mà. Tota l'estona. Quan arribavem a casa teva de matinada, recordo, si en tenies ganes, fer-te l'amor en silenci. Jo mai havia fet l'amor tan en silenci. A vegades penso que no ho recordo bé o que m'ho invento. Potser cridavem, però no ho sé. Ho he oblidat, o he fet veure que ho oblidava. Moltes vegades no en tenies ganes i pensava que era culpa meva. Espero que no. Jo sempre et tenia ganes.

nada

- ¿que nos queda?
- queda la vida, ¿no?
- ¿queda o no queda?

temps o rellotge

últimament tothom fa moltes coses sense voler..

tal qual

A vegades penso que m’hauria de demanar perdó, perquè m’estic quedant sense paraules. Realment no entenc com puc sobreviure així, sense fer fora res, de dintre. Així, tal qual, vaig fent. Jo no em vull quedar tal qual. Vull més.

Me encantaría follarte, pero no me quedaré toda la noche.

0

macagun deu quina putada no?

set

avui és com diumenge però pitjor.

19-12-08

I ara callo. Tanco els ulls i escolto com se t’accelera la respiració. Encara que ni tan sols siguis aquí. Noto com t’acostes a la meva boca i se’ns barregen els alés. Les emocions se’m desborden i no puc lluitar contra la meva voluntat, així que obro els ulls, em vull deixar emportar pel teu compàs. No hi ets, però m’atrapes. Tanco els ulls, altre cop. M’atropella la teva respiració rebotant dins del meu cap i deixo que voli la meva imaginació. Vine.

desprès

Recordo el teu orgasme i se’m concentra una espècie de dolor a l’estomac que fa mal. Es com de nervis. Sensacions que en el moment no sento. Com totes les mentides. Perquè en el moment en que et tinc a cap mil·límetre, esbufegant-me a l’orella, no les recordo?

calla

quin soroll, no sento res.

que?

No se que em passa. Estic contenta. Tinc ganes de plorar. No hi ets. Hi ets. No et vull. Et vull. Vine. Marxa. Queda’t. Espera’m. Viu. Viu-me. Fes-me fora. No em deixis. Merda. Estic fins als putos collons d’aquesta sensació. Perquè tu no ets només per mi i mai ho seràs. En realitat no vull que ho siguis, així que no m’ho tornis a dir. Calla. Em sents? Em sents?! No em sents. No et sento. No ens escoltem. No m’escolto. I no sé que vull, i tu que vols? Que vols? Que vols? Em vols? Et vull. Merda. Ho veus? Calla. Vine. Ves-te’n. Vull deixar de sentir o sentir i que siguis normal i que em miris només a mi i prou i que tot sigui més fàcil perquè m’estic enamorant de tu i això és pitjor que el suïcidi. Com s’atura això? M’estic ofegant.

6:30

- Ostres quin fred.
- Doncs no ho sembla.

millor o pitjor

- Fa més d'un any que no m’enamoro, saps què vull dir? Em refereixo a allò que en diuen "ENAMORAR-SE" amb majúscules.
- Millor, tia, no ho facis.

8:13

Donaria el que fos per arribar cada dia a casa a les 8:13, desprès d’aproximadament dues hores d’haver-me llevat, i entrar a la meva habitació, despullar-me, posar-me tan sols la part de dalt del pijama, que trobaria tirada pel terra, i introduir-me sota els llençols. Trobar-te al racó de la paret, preparada per abraçar-te per darrera i sentir-te ronronejar mentre et faig un peto a la nuca i em dius fluixet “ai, tens els peus glaçats”, i les cames, i la panxa, dir-te jo i llavors apropar-me més a tu, per rebre la teva calor, i quedar-me així, atrapada, encaixada amb el teu cos. Essent completament una, mentre ens va tornant la son.

divendres

- És raro, no?
- El què?
- Voler esperar a algú.

res

A tu et sembla graciós? A mi no. Gens. Si, crec que si que he plorat per tot això, una mica, no ho recordo. Ni vull evocar-ho, ni tan sols vull saber-ho. Hi ets però no hi ets. No ho sé, sona estrany però és així, ets en mi, en cada tros de pell però per tu no és igual per molt que diguis mil coses. Val, d’acord, tu no saps estimar, no et pots enamorar de mi, no ho faràs, però es que jo he d’estar molt boja per fer-ho. Si, seria com suïcidar-me, cert, enamorar-me de tu seria l’anul·lació de mi mateixa, la meva pròpia mort personal. Si, esta clar, jo ho veig clar, però m’agrada jugar. M’encanta jugar, però això no vol dir que no tingui sentiments, i no, no em sembla pas graciós el que m’has dit. Tu fas el que et dóna la real gana i jo no en sé. Jo no sé fer res sense pensar mínimament, una mica, encara que sigui poc, en tu. I tu no. I desprès em dius que blablablablabla, que més dóna, no? En realitat és igual el que diguis, perquè dius massa coses i obres la boca sense parar i la majoria de vegades és per dir mentides. Tot i així, no, no em sembla graciós que em diguis que ahir mentre te’l follaves, a qui? ni idea, a qui fos, mentre te’l feies, potser mentre te'l feies com i on ho vem fer nosaltres, si, merda, mentre el que fos i amb qui fos, en ple orgasme se t’escapes el meu nom. Sincerament no, no m’ha semblat graciós i ni tan sols m’he rigut per no plorar. Esta clar, però no en tens ni idea. Només vull que siguis normal o que desapareguis.

dilluns

No vaig plorar quan era allà entre els seus braços, davant del món sencer, cridant per la finestra en plena nit, en blanc i negre; ni quan érem en aquell sofà borratxes i despullades; ni quan passaven les hores, com sempre, sense demanar permís; ni quan en quedaven poques perquè jo hagués de marxar; ni quan ja no en quedava ni una sencera i els minuts ja s’arrastraven i sortíem de casa molt abans i jo baixava les escales mecàniques set minuts abans de que sortís el tren, per no allargar el comiat. I tampoc ploro ara que no la tinc, que no sé si la tornaré a tenir, que no la sento, que no m’atreveixo a posar la roba per rentar per si marxa la seva olor, que m’estic oblidant ja del seu tacte, dels seus ulls, de la seva boca, no ploro ara que ja no hi es. I això em fa tenir la sensació de que, en realitat, m’estic tornant insensible a viure, a la vida.

avui

He arribat a casa a les 08:38 i m’ha acostat molt trobar la clau. Mentre em descalçava les sabates xopes a l’entrada, m’he sentit com les noies d’alguna d’aquelles pel•lícules que entren a casa baldades, un matí plujós, desprès d’una nit increïble, però sense nit increïble. Tenia la vora dels pantalons texans feta un bassal, així que me’ls he anat traient per les escales com si algú m’estigues esperant dins del llit. Evidentment, quan he obert la porta i he deixat les coses que duia amb mi (paraigües, bossa, jaqueta, etc), no hi havia ningú. De seguida he trobat els pantalons del pijama rebregats sobre el llit desfet i he seguit pujant escales mentre me’ls posava. Quan he arribat a dalt de tot m’he assegut davant del vidre de la terrassa pensant que tant de bo fos diumenge.