perdre també és una opció

He començat a caminar. M’he allunyat de les nenes i ja m’he començat a sentir sola. No he mirat enrere. No sabia que fer. M’envaeix un sentiment força estrany quan em passa això, com na desesperació, una desesperada solitud. I em poso a recordar totes les coses increïbles que m’han passat. Aquest matí, la pell, tu. Com un monstre que s’enganxa dins meu, la soledat em fa voler necessitar companyia. Jo no hi sóc. Algú. T’he trucat i abans de comprovar si hi erets, he penjat. No hi erets. Ha sigut com no parlar amb tu, perquè no hi erets. Sempre que et necessito mai hi ets. Així que m’he allunyat. Adéu. He pujat a l’autobús de les vuit i cinc i estava buit. Els seients conservaven la tapisseria tigrada del migdia, a la una i cinc. Seguia sense haver-hi ningú. Ni tan sols m’he trobat a mi mateixa, perduda, a l’últim seient, allà on ell i jo vam deixar gravat aquella set del nou del dos mil deu que encara no ha arribat. He desitjat que arribes ja. Ja. Perquè no?

El que et vull dir ara es que he arribat a casa, m’he despullat i m’he posat la teva samarreta que fa tant que és aquí i que ni tan sols te’n recordes. He pensat “que trist” però desprès m’he amagat tota sencera dintre la samarreta i només quedava com un bony sobre el llit. Sense tu. M’he posat a plorar i desprès no me’n recordo perquè m’he anestesiat. No vull sentir res.

dilluns

No vaig plorar quan era allà entre els seus braços, davant del món sencer, cridant per la finestra en plena nit, en blanc i negre; ni quan érem en aquell sofà borratxes i despullades; ni quan passaven les hores, com sempre, sense demanar permís; ni quan en quedaven poques perquè jo hagués de marxar; ni quan ja no en quedava ni una sencera i els minuts ja s’arrastraven i sortíem de casa molt abans i jo baixava les escales mecàniques set minuts abans de que sortís el tren, per no allargar el comiat. I tampoc ploro ara que no la tinc, que no sé si la tornaré a tenir, que no la sento, que no m’atreveixo a posar la roba per rentar per si marxa la seva olor, que m’estic oblidant ja del seu tacte, dels seus ulls, de la seva boca, no ploro ara que ja no hi es. I això em fa tenir la sensació de que, en realitat, m’estic tornant insensible a viure, a la vida.