perdre també és una opció

He començat a caminar. M’he allunyat de les nenes i ja m’he començat a sentir sola. No he mirat enrere. No sabia que fer. M’envaeix un sentiment força estrany quan em passa això, com na desesperació, una desesperada solitud. I em poso a recordar totes les coses increïbles que m’han passat. Aquest matí, la pell, tu. Com un monstre que s’enganxa dins meu, la soledat em fa voler necessitar companyia. Jo no hi sóc. Algú. T’he trucat i abans de comprovar si hi erets, he penjat. No hi erets. Ha sigut com no parlar amb tu, perquè no hi erets. Sempre que et necessito mai hi ets. Així que m’he allunyat. Adéu. He pujat a l’autobús de les vuit i cinc i estava buit. Els seients conservaven la tapisseria tigrada del migdia, a la una i cinc. Seguia sense haver-hi ningú. Ni tan sols m’he trobat a mi mateixa, perduda, a l’últim seient, allà on ell i jo vam deixar gravat aquella set del nou del dos mil deu que encara no ha arribat. He desitjat que arribes ja. Ja. Perquè no?

El que et vull dir ara es que he arribat a casa, m’he despullat i m’he posat la teva samarreta que fa tant que és aquí i que ni tan sols te’n recordes. He pensat “que trist” però desprès m’he amagat tota sencera dintre la samarreta i només quedava com un bony sobre el llit. Sense tu. M’he posat a plorar i desprès no me’n recordo perquè m’he anestesiat. No vull sentir res.

quin breu silenci

Hi ha nits en que t’envaeix aquella estranya sensació de soledat interior i no tenir a ningú aquí dintre teu amb tu i necessitar a algú. Una sensació que sempre t’ha empentat a trucar a algú per oblidar-la, però aquest cop no ho has fet. No. Aquest cop has notat (o decidit) que duraria poc. Durant els breus segons que ha durat t’has vist parlant-te en veu baixa, repetint-te a tu mateixa “no la suporto, no la suporto, no la suporto” i quan ja començaves gemegar, has pensat “no, no estic disposada a passar amb ella tota la nit”, així que has tancat fort els ulls i t’has destapat i t’has aixecat i has dit “prou”, com fent-la fora del teu llit, com si fos algú amb qui no vols dormir. Quan et tornes a tapar creus, juraries, que ha marxat, però en realitat (i ho saps) comença ja a formar part de tu i, de tant en tant, surt més enfora i et pinça el cor, t’estreny la pell, et pessiga la sang i et fa mal viure, respirar, sentir, morir, callar, parlar, somiar. I tu. Tu on ets?

res de res és massa

Avui no sopes? No. I et prens un got de llet ben fresquet i t’enganyes i et penses que això és menjar. Al pati fa fred, més que entre les mans. I estrenys el got entre els dits, una bona amarga dosi de nostàlgia (gola avall). De fet, ja saps com van aquestes coses i aquestes nits tant lentes i tant tristes. I això que encara ets a casa, i dic encara perquè marxaràs. I et fa por marxar, i et fa por la distancia. Et fan por els finals (si, seguits d’inicis, continuats (i acabats) per finals). Quina puta merda això de viure, i tenir por, i estar amb tu sense tu i no estar i caure i callar i aixecar-te i, on ets? Perquè, saps? T’enyoro més del que em pensava.

velocitat

En realitat la vida passa tant depressa que no ens adonem, de que s’acaba, de que es pot acabar, per molt que sembli que alguna cosa comença. On hi ha un inici també hi ha un final, i a mi això se m’oblida.

M’angoixo. M’havia oblidat de tantes coses. Si, m’angoixen els finals. Però, ¿que acaba? Tot. Res no dura gaire.