que?

No se que em passa. Estic contenta. Tinc ganes de plorar. No hi ets. Hi ets. No et vull. Et vull. Vine. Marxa. Queda’t. Espera’m. Viu. Viu-me. Fes-me fora. No em deixis. Merda. Estic fins als putos collons d’aquesta sensació. Perquè tu no ets només per mi i mai ho seràs. En realitat no vull que ho siguis, així que no m’ho tornis a dir. Calla. Em sents? Em sents?! No em sents. No et sento. No ens escoltem. No m’escolto. I no sé que vull, i tu que vols? Que vols? Que vols? Em vols? Et vull. Merda. Ho veus? Calla. Vine. Ves-te’n. Vull deixar de sentir o sentir i que siguis normal i que em miris només a mi i prou i que tot sigui més fàcil perquè m’estic enamorant de tu i això és pitjor que el suïcidi. Com s’atura això? M’estic ofegant.

6:30

- Ostres quin fred.
- Doncs no ho sembla.

millor o pitjor

- Fa més d'un any que no m’enamoro, saps què vull dir? Em refereixo a allò que en diuen "ENAMORAR-SE" amb majúscules.
- Millor, tia, no ho facis.

8:13

Donaria el que fos per arribar cada dia a casa a les 8:13, desprès d’aproximadament dues hores d’haver-me llevat, i entrar a la meva habitació, despullar-me, posar-me tan sols la part de dalt del pijama, que trobaria tirada pel terra, i introduir-me sota els llençols. Trobar-te al racó de la paret, preparada per abraçar-te per darrera i sentir-te ronronejar mentre et faig un peto a la nuca i em dius fluixet “ai, tens els peus glaçats”, i les cames, i la panxa, dir-te jo i llavors apropar-me més a tu, per rebre la teva calor, i quedar-me així, atrapada, encaixada amb el teu cos. Essent completament una, mentre ens va tornant la son.

divendres

- És raro, no?
- El què?
- Voler esperar a algú.

res

A tu et sembla graciós? A mi no. Gens. Si, crec que si que he plorat per tot això, una mica, no ho recordo. Ni vull evocar-ho, ni tan sols vull saber-ho. Hi ets però no hi ets. No ho sé, sona estrany però és així, ets en mi, en cada tros de pell però per tu no és igual per molt que diguis mil coses. Val, d’acord, tu no saps estimar, no et pots enamorar de mi, no ho faràs, però es que jo he d’estar molt boja per fer-ho. Si, seria com suïcidar-me, cert, enamorar-me de tu seria l’anul·lació de mi mateixa, la meva pròpia mort personal. Si, esta clar, jo ho veig clar, però m’agrada jugar. M’encanta jugar, però això no vol dir que no tingui sentiments, i no, no em sembla pas graciós el que m’has dit. Tu fas el que et dóna la real gana i jo no en sé. Jo no sé fer res sense pensar mínimament, una mica, encara que sigui poc, en tu. I tu no. I desprès em dius que blablablablabla, que més dóna, no? En realitat és igual el que diguis, perquè dius massa coses i obres la boca sense parar i la majoria de vegades és per dir mentides. Tot i així, no, no em sembla graciós que em diguis que ahir mentre te’l follaves, a qui? ni idea, a qui fos, mentre te’l feies, potser mentre te'l feies com i on ho vem fer nosaltres, si, merda, mentre el que fos i amb qui fos, en ple orgasme se t’escapes el meu nom. Sincerament no, no m’ha semblat graciós i ni tan sols m’he rigut per no plorar. Esta clar, però no en tens ni idea. Només vull que siguis normal o que desapareguis.

dilluns

No vaig plorar quan era allà entre els seus braços, davant del món sencer, cridant per la finestra en plena nit, en blanc i negre; ni quan érem en aquell sofà borratxes i despullades; ni quan passaven les hores, com sempre, sense demanar permís; ni quan en quedaven poques perquè jo hagués de marxar; ni quan ja no en quedava ni una sencera i els minuts ja s’arrastraven i sortíem de casa molt abans i jo baixava les escales mecàniques set minuts abans de que sortís el tren, per no allargar el comiat. I tampoc ploro ara que no la tinc, que no sé si la tornaré a tenir, que no la sento, que no m’atreveixo a posar la roba per rentar per si marxa la seva olor, que m’estic oblidant ja del seu tacte, dels seus ulls, de la seva boca, no ploro ara que ja no hi es. I això em fa tenir la sensació de que, en realitat, m’estic tornant insensible a viure, a la vida.