hores

fugir. un mes. adéu.

-3

i res.

dies i nits de guerra i d'amor

-M'has trucat... ha passat res?
-Només volia dir-te “nosaltres”.

quin breu silenci

Hi ha nits en que t’envaeix aquella estranya sensació de soledat interior i no tenir a ningú aquí dintre teu amb tu i necessitar a algú. Una sensació que sempre t’ha empentat a trucar a algú per oblidar-la, però aquest cop no ho has fet. No. Aquest cop has notat (o decidit) que duraria poc. Durant els breus segons que ha durat t’has vist parlant-te en veu baixa, repetint-te a tu mateixa “no la suporto, no la suporto, no la suporto” i quan ja començaves gemegar, has pensat “no, no estic disposada a passar amb ella tota la nit”, així que has tancat fort els ulls i t’has destapat i t’has aixecat i has dit “prou”, com fent-la fora del teu llit, com si fos algú amb qui no vols dormir. Quan et tornes a tapar creus, juraries, que ha marxat, però en realitat (i ho saps) comença ja a formar part de tu i, de tant en tant, surt més enfora i et pinça el cor, t’estreny la pell, et pessiga la sang i et fa mal viure, respirar, sentir, morir, callar, parlar, somiar. I tu. Tu on ets?

I

m'agrada quan el món s'acaba
i tu no.

de baixada

punt

Decidit. Moriré per tornar a Viure. Però, quan? Jo ja no puc més.

res de res és massa

Avui no sopes? No. I et prens un got de llet ben fresquet i t’enganyes i et penses que això és menjar. Al pati fa fred, més que entre les mans. I estrenys el got entre els dits, una bona amarga dosi de nostàlgia (gola avall). De fet, ja saps com van aquestes coses i aquestes nits tant lentes i tant tristes. I això que encara ets a casa, i dic encara perquè marxaràs. I et fa por marxar, i et fa por la distancia. Et fan por els finals (si, seguits d’inicis, continuats (i acabats) per finals). Quina puta merda això de viure, i tenir por, i estar amb tu sense tu i no estar i caure i callar i aixecar-te i, on ets? Perquè, saps? T’enyoro més del que em pensava.

velocitat

En realitat la vida passa tant depressa que no ens adonem, de que s’acaba, de que es pot acabar, per molt que sembli que alguna cosa comença. On hi ha un inici també hi ha un final, i a mi això se m’oblida.

M’angoixo. M’havia oblidat de tantes coses. Si, m’angoixen els finals. Però, ¿que acaba? Tot. Res no dura gaire.

21:05

Depressa. Depressa. Depressa. Que s'acaba.

12:37

I al final, t’acabes el cigar ara perquè no tens res més a fer. M’hauré quedat sense vida?

voltes

En realitat la vida passa tant ràpid que no pots evitar córrer rere d’ella. De cop i volta caus, no saps com. Caus i caus. I en una altra volta puges. Puges i puges. Tot el que puja baixa, no? Si. No saps perquè, donant voltes per la casa un dilluns matiner, sense saber que fer, surts al terrat i et ve de gust un cigar i te’l fas, i aspires un parell de bocanades de fum, i l’apagues. No es que no en vulguis més, es que te’l guardes. Per desprès de dinar, per abans de berenar, per si de cas. Perquè la vida va molt depressa, saps? I si ens l’acabem, si ens l’acabem ja no en quedarà més.

voler és insuficient, s'ha de poder

I em fa mal el coll d’aguantar-me l’aire. Per molt que faci calor, se’m refreda el cap i tot es com un congelador. Al meu voltant. No trobes la sortida. Ni d’aquí fora, ni d’aquí dintre. I et pesen els ulls (no les parpelles). I no saps el què. Que de què? Què vols fer? Saps, voldria sortir d’aquí,
però ja és tard. Ara és tard. I ara és tard. Ho sabem, però no ens n’adonem. Ara és tard. I ja mai més. Així que decideixes aguantar-te l’aire, per si de cas s’ofeguen d’una vegada ja les paraules (i deixen de fer l’amor mentre tu
mires).

ho sento,

ara és tard