dimarts, 25 de novembre del 2008

que?

No se que em passa. Estic contenta. Tinc ganes de plorar. No hi ets. Hi ets. No et vull. Et vull. Vine. Marxa. Queda’t. Espera’m. Viu. Viu-me. Fes-me fora. No em deixis. Merda. Estic fins als putos collons d’aquesta sensació. Perquè tu no ets només per mi i mai ho seràs. En realitat no vull que ho siguis, així que no m’ho tornis a dir. Calla. Em sents? Em sents?! No em sents. No et sento. No ens escoltem. No m’escolto. I no sé que vull, i tu que vols? Que vols? Que vols? Em vols? Et vull. Merda. Ho veus? Calla. Vine. Ves-te’n. Vull deixar de sentir o sentir i que siguis normal i que em miris només a mi i prou i que tot sigui més fàcil perquè m’estic enamorant de tu i això és pitjor que el suïcidi. Com s’atura això? M’estic ofegant.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Si, Báilame el agua :)

Jo també vull saber com s'atura això, però he de reconèixer que és agradable patir així.

irene ha dit...

Crec que sé com s'atura... Però vols dir que aturar-ho no faria encara més mal?

Sandra Costa ha dit...

Joder, Mar, no sé com ho has fet pero aquest text el tinc a dintre, al meu cap. Veure'l cada dia, i que ell estigui allà, pero estigui lluny, i que no digui res pero amb la mirada ho digui tot i uf, quin mal de cap, no?