dilluns, 4 de maig de 2009

perdre també és una opció

He començat a caminar. M’he allunyat de les nenes i ja m’he començat a sentir sola. No he mirat enrere. No sabia que fer. M’envaeix un sentiment força estrany quan em passa això, com na desesperació, una desesperada solitud. I em poso a recordar totes les coses increïbles que m’han passat. Aquest matí, la pell, tu. Com un monstre que s’enganxa dins meu, la soledat em fa voler necessitar companyia. Jo no hi sóc. Algú. T’he trucat i abans de comprovar si hi erets, he penjat. No hi erets. Ha sigut com no parlar amb tu, perquè no hi erets. Sempre que et necessito mai hi ets. Així que m’he allunyat. Adéu. He pujat a l’autobús de les vuit i cinc i estava buit. Els seients conservaven la tapisseria tigrada del migdia, a la una i cinc. Seguia sense haver-hi ningú. Ni tan sols m’he trobat a mi mateixa, perduda, a l’últim seient, allà on ell i jo vam deixar gravat aquella set del nou del dos mil deu que encara no ha arribat. He desitjat que arribes ja. Ja. Perquè no?

El que et vull dir ara es que he arribat a casa, m’he despullat i m’he posat la teva samarreta que fa tant que és aquí i que ni tan sols te’n recordes. He pensat “que trist” però desprès m’he amagat tota sencera dintre la samarreta i només quedava com un bony sobre el llit. Sense tu. M’he posat a plorar i desprès no me’n recordo perquè m’he anestesiat. No vull sentir res.

2 comentaris:

irene moray ha dit...

Em sento molt així, Mar. Dic així perquè tampoc sé exactament el com. Però sé que té a veure amb això, amb aquest text, amb la tristesa que s'hi respira.

aletheia ha dit...

*

un cafè pendent, massa ganes de saber què és el que passa a la teva vida i de compartir moltes sensacions. i a més, un canvi de bloc que és aquest. igual però diferent.