Quan vaig sortir d’aquell pis, just en el moment en el que creuava la porta, quan ja havia sortit de l’ascensor i el formigueig que em provoca havia cessat, en aquell instant de mitja tarda de diumenge d’estiu, me’n vaig donar. Alguna cosa acabava. Si, a vegades, no sabem el què, notem que alguna cosa acaba. De cop. No em vaig angoixar, però tampoc em vaig quedar pas tranquil•la. Desprès d’aquell dia i mig tancats a casa, del sofà al llit, del llit al sofà, els dos, l’un a l’altre, fent res de res, alguna cosa havia d’acabar, no? No se dir el què, però mentre caminava per aquells carrerons, a voltes desconeguts, però prou coneguts com per a saber cap a on m’havia de dirigir, vaig sentir un sentiment conegut, que ja havia sentit abans, alguna vegada, semblant a la por, i que no sabria pas descriure. Alguna cosa semblant a “por amb soledat”. I vaig pensar en que venien temps difícils (i no m’equivocava pas del tot), temps llunyans, lents, i que m’havia emmerdat d’amor fins al coll i “ara ves a saber tu com collons me’n ensurt-ho jo d’aquesta”. Un cop pujada al tren no vaig poder evitar tenir ganes de plorar, un sentiment estrany, de tristesa, s’apoderava de mi, lentament, però la meva cuirassa no em va permetre plorar. Ara, no se pas si tinc molt clar que és el que he de fer. He plorat molt, des de llavors i sé que no he d’oblidar tot el que vaig aprendre. Que he de pensar en el present, aprofitar el que tinc, el que em va venint, a poc a poc, dia a dia, a cada instant. Omplir-me amb aquestes petites coses que tant sé valorar quan les grans no apareixen. Però es que jo tenia una cosa gran, grandiosa, enorme, tridimensional, increïblement gran i plena, que creixia, i va seguir creixent durant dies, dintre meu, i era a punt de desaparèixer. A punt de volar. Una cosa enorme, que per molt que dintre meu creixes, es va quedar en aquell pis de Barcelona, tancat entre les trenta mil parets de cada habitació amb les finestres obertes. De bat a bat.