dilluns, 3 de novembre del 2008

dilluns

No vaig plorar quan era allà entre els seus braços, davant del món sencer, cridant per la finestra en plena nit, en blanc i negre; ni quan érem en aquell sofà borratxes i despullades; ni quan passaven les hores, com sempre, sense demanar permís; ni quan en quedaven poques perquè jo hagués de marxar; ni quan ja no en quedava ni una sencera i els minuts ja s’arrastraven i sortíem de casa molt abans i jo baixava les escales mecàniques set minuts abans de que sortís el tren, per no allargar el comiat. I tampoc ploro ara que no la tinc, que no sé si la tornaré a tenir, que no la sento, que no m’atreveixo a posar la roba per rentar per si marxa la seva olor, que m’estic oblidant ja del seu tacte, dels seus ulls, de la seva boca, no ploro ara que ja no hi es. I això em fa tenir la sensació de que, en realitat, m’estic tornant insensible a viure, a la vida.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Pot ser, ara, tindries que plorar tot el que no has plorat mai. Per contrarrestar. No intentis evitar-ho i deixa que surti sol, ja veurás com després et sents millor.

:) Una abraçada gran gran gran.