dimecres, 23 de juliol de 2008

quin breu silenci

Hi ha nits en que t’envaeix aquella estranya sensació de soledat interior i no tenir a ningú aquí dintre teu amb tu i necessitar a algú. Una sensació que sempre t’ha empentat a trucar a algú per oblidar-la, però aquest cop no ho has fet. No. Aquest cop has notat (o decidit) que duraria poc. Durant els breus segons que ha durat t’has vist parlant-te en veu baixa, repetint-te a tu mateixa “no la suporto, no la suporto, no la suporto” i quan ja començaves gemegar, has pensat “no, no estic disposada a passar amb ella tota la nit”, així que has tancat fort els ulls i t’has destapat i t’has aixecat i has dit “prou”, com fent-la fora del teu llit, com si fos algú amb qui no vols dormir. Quan et tornes a tapar creus, juraries, que ha marxat, però en realitat (i ho saps) comença ja a formar part de tu i, de tant en tant, surt més enfora i et pinça el cor, t’estreny la pell, et pessiga la sang i et fa mal viure, respirar, sentir, morir, callar, parlar, somiar. I tu. Tu on ets?

1 comentari:

Tramuntana ha dit...

seguirem nedant. oi?


oi, :)


P.D: Potser l'important no és on ets ni què ets ni perquè ets. Potser l'important, i també el més difícil, és SER, a seques.